El meu guió per a la roda de premsa de “Pedra de tartera il·lustrada”

Me preparé un guion sacado de las impresiones que me iban surgiendo mientras dibujaba la novela gráfica en mi diario personal.

En las entrevistas nunca se puede explicar todo, no es conveniente leer un guión, las respuestas tienen que ser espontáneas y etc, etc.

 En esta entrada os regalo lo que no he podido expresar en ningún medio y detallo con pelos y señales mi experiencia.

Aquí lo alojo para uso y disfrute de quien esté interesado. Me planteé varias preguntas o temas importantes y me fui respondiendo a medida que iba ordenando los quebraderos de cabeza que tuve en el año y medio que estuve trabajando con este megalodón.

La rueda de prensa es en catalán. Tengo otras entradas que hablan de estos temas similares en castellano y otras cosas que me quedaron en la recámara que iré desgranando en otra entrada antes de empezar a despiezar viñeta a viñeta y hacer la descripción de Pedra de tartera il·lustrada como proyecto en mi página web, algo que me cuesta sobremanera, ya que es imposible resumir.

Aquí os dejo un enlace en castellano que os puede interesar.

Aquí os dejo la presentación de la novela gráfica para las librerías que resume muy bien el briefing que nos dio la editorial al hacernos el encargo a Maria Barbal y a mi.

Versión fiel que acerque a los jóvenes a la novela original como herramienta educativa.

Atemporalitat de Pedra de tartera

M'agradaria començar amb una frase de Charles Bukowski que resumeix magistralment la meva experiència de gairebé aquests dos anys de treball amb l'obra.

  "Un intel·lectual és el que diu una cosa simple d'una manera complicada. Un artista és el que diu una cosa complicada d'una manera simple"

 Tots estem d'acord que Pedra de tartera és obra d'una artista, Maria Barbal.

 Pedra de tartera és de una trista actualitat i és molt necessària. Hi ha tragèdies que no es regeixen per localismes i les fan per desgràcia universals.

 Les paraules, en ser compreses, tenen un gran poder en un econòmic embalatge, les lletres. La il·lustració és l'embolcall car i costós i totalment prescindible, en sóc conscient i si sóc aquí amb Maria és per homenatjar la seva primera obra literària.

 Pedra de tartera, aquesta frase dins un moment cúlmine a l'obra és el transsumpte de tota l'obra. I també una dona com a pedra de riu modelada pels esdeveniments, com en la traducció del títol Pedra de tartera al castellà, Canto rodado.

 Buscant tarteres a internet, per afegir més espectre a les fotografies que ja havia fet del Pallars a la Noguera, em vaig trobar amb una mena d'esquí amb pedres “Screeing”. Són consells per aprofitar aquest munt de pedres com una cosa divertida i em va venir el record en el moment en què Conxa diu “em sento com una pedra amuntegada en una tartera” va fer que m'incomodés, vaig sentir tristesa, buit i una forta incapacitat de gestionar les meves emocions en imaginar-me Conxa presonera a Montsent. El desconcert en aquell moment devia ser aclaparador.

 Siguem d'on siguem, l'única cosa que ens separa amb els autors és llegir l'obra en la seva llengua original, d'altra banda la ment és capaç d'entendre i fer el collage amb les imatges que maneja, imatges que rescata del record, televisió, fotografies, etc.

 Els escriptors dibuixen amb paraules valent-se dels teus records.

 Llegir és com quan estàs somiant, que quan t'aixeques del llit i per molt inversemblant que sigui la història, te la creus. Perquè és el teu somni, són les teves vivències barrejades per la teva ment que intenta descansar i no ho aconsegueix. Jo almenys quan somio m'aixeco del llit com si hagués baixat d'una sínia. Esmodorada i desubicada.

 Aquesta és la sensació que et deixa la lectura d'un bon llibre, aquesta empremta que et persegueix a la teva rutina fins que reprens el llibre a la nit i torneu a viatjar junts.

 Sóc una gran admiradora de l'autora Nika Goltz (1925–2012). Ника Гольц, Abans de posar-se a dibuixar, s'aprenia de memòria el text que pintaria. Gràcies a aquesta experiència tant a l'story com als esbossos previs he anat escrivint el text diverses vegades a mà. Cada cop que havia de dibuixar una emoció anava al capítol en qüestió i el tornava a llegir per entendre el context global de l'acció.

Escriure és un procés una mica bíblic, Joan 1:1-25 "Al principi ja existia el verb… Per mitjà d'ell totes les coses van ser creades; sense ell, res del que va crear va arribar a existir"

 Pedra de tartera va arribar a mi per primera vegada quan tenia 21 anys i va ser un xoc terrible. Em va estranyar la seva rodonesa en un format tan breu. El segon més sorprenent va ser el tema polític. En aquell temps sabia més coses d'Ivan el Terrible, pels meus estudis de filologia eslava, que no pas de la guerra civil, i crec que és una cosa que a tots ens ha passat el mateix. I després els avis no explicaven gran cosa, i el que ho feia, com el meu avi Emilio, exageraven més que Homer per exalçar la seva masculinitat a l'epíleg de la seva vida.

Espòilers

Hi ha moments esquinçadors. Jo quan explicava a la família i amics l'encàrrec, els deia, és una novel·la que comença així:

 "És veia prou que a casa érem molts. I devia sobrar algú".

 I acaba així:

"Barcelona, ​​per a jo, és una cosa molt bona. És l'últim graó abans del cementiri".

 Hi ha una frase molt contundent del principi de la novel·la quan Conxa va amb Oncle a Pallarés.

 “Em repetia que el favor me'l feien ells a jo, i jo el feia als meus”

 És la deshumanització del personatge que comença i acaba en ella mateixa. És una frase que després de llegir-la l'única cosa que pots fer és tancar el llibre i deixar-lo en guaret. Seria un desvergonyiment seguir llegint com si res. Almenys jo visc als llibres que llegeixo, els que acabo almenys. Són el meu refugi i el meu consol.

 Amb la mort de tia Encarnació es mor la veu de l'experiència la veu que mana, que dirigeix, que aconsella. He empatitzat molt amb els oncles de la Conxa, va ser un duel el dia que vaig haver de deixar de dibuixar-los.

 Hi ha diversos duels a la novel·la. Dols de tota mena, desarrelament, mort natural, mort tràgica i mort de la pròpia narradora que al final del relat és més viva que mai perquè jutja la societat que l'ha deixada de banda. Es en aquest tancament de novel·la que ens deixa a tots els lectors amb un regust amarg, inquiet, culpable.

Documentació

Aquest projecte, a més de donar-me la possibilitat de perfeccionar el meu estil de dibuix, 647 il·lustracions. He pogut estudiar aquest capítol de la història que mai no entrava per a examen.

 La part més delicada, la documentació. Sempre és preferible pecar d'omissió cauta que de menció a detalls que potser són més apassionats o espectaculars però que no estic segura de la seva procedència.

 És molt fàcil tenir contaminació creuada per culpa de la mandra o la supèrbia de cunyat que abunda com una plaga quan la majoria d'informació que rebem són fake news i en vídeos d'un minut. Ja ho sabem tot, passant vetllades veient sèries o pel·lícules en plataformes digitals abans de l'aventura i el compromís que suposa obrir un llibre.

 A mi em va costar separar el nivell gràfic de Pedra de tartera d'Anna de las tejas verdes o la Casa de la Pradera per exemple. Per cert us recomano les lectures de Laura Ingalls Wilder i Lucy Maud Montgomery, jo tenia aquestes dues autores infravalorades i relegades a la sèrie i l'anime i em van sorprendre per no només bé aquestes lectures.

 La contaminació visual d'aquests films d'època influeixen de manera aclaparadora en un context antagònic, i m'explico.

 Registre fotogràfic:

 Comencem en un Pallars del 1913 i fins a la guerra civil hi ha molt pocs registres fotogràfics, hi ha un gran buit pel que fa al costumisme i trobar fotografies en què els personatges no posin o no portin les seves millors gales és una tasca d'arqueologia. Així que des d'aquí vull donar un reconeixement a l'Arxiu de la Generalitat de Catalunya i a les diferents persones amb qui vaig contactar de l'Arxiu comarcal del Pallars Sobirà que van anar resolent els meus dubtes.

 Vaig haver de fer cerques més ajustades en alguns casos, com a l'alberg d'Aragó. Vaig trobar localitats concretes on van ser destinats els refugiats forçosos facilitades per la presó de Sort. Per fer la plaça que apareix amb la font en el llibre per exemple, però no vaig trobar les referències que jo buscava per als interiors i vaig barrejar poses de refugiats actuals, que per desgràcia són temes d'actualitat, amb els menjadors d'Auxilio social. Recentment amb la lectura del també pallarès Joaquim Barbal Els fets de la guerra civil a Rialp em vaig adonar que no anava desencaminada.

Tractament gràfic:

Ha estat una responsabilitat tremenda ocupar-me d'aquesta obra amb un recorregut tan llarg, en què està implícita la memòria històrica.

 Fer novel·les gràfiques és bregar amb la impaciència de no veure el resultat immediat.

 Estil:

Sóc producte de tots els museus que he visitat i dels errors que he comès. Les meves il·lustracions estan basades en la distracció incontrolada i en les seves sorprenents conseqüències. Treballar amb l'aquarel·la o la tinta xinesa t'ensenya que només som humans és com un “memento mori”, en aquest cas “memento errare”.

 Les vinyetes:

Són un espai flexible i lax, on els personatges hi poden interactuar sortint-se del marge, suposo que té a veure amb la meva obsessió amb el romànic al Beato de Liébana, del còdex del Monestir de San Andrés de Arroyo que ja utilitzava marges i figures sortint del marge.

 L'origen de la vinyeta té a veure amb aquests còdexs en què la sang de Crist en forma de vinyes envoltava les il·luminacions d'aquests còdexs, emmarcant les accions.

 Dificultats:

Dibuixar Pedra de tartera ha estat com un viatge en el temps, has de narrar com si estiguessis allà, o almenys simular-ho. Un cop em m'assec a l'escriptori no miro el telèfon i tinc totes les notificacions silenciades i m'abstreiço; ja que altrament és impossible treballar, són moltes hores. L'ego frena la capacitat creativa i només et queda l'abandó i no fer gaires càlculs, simplement avançar, avançar i no mirar enrere.

 Treballant en aquest projecte em va fer la sensació que vivia dins d'un experiment social com a El Planeta delos simios per la seqüència d'esdeveniments en aquests gairebé dos anys de la meva vida, alguns esquinçadors, alguns tràgics i força per sort només eren incòmodes. Totes aquestes distraccions havien de ser deixades de banda de manera dràstica per poder acabar. Distraccions que sense aquest projecte al meu escriptori, els hagués donat una importància desmesurada.

 Almenys aquest projecte m'ha ensenyat això a ajornar les respostes i no caure a la voràgine de la immediatesa. Passat un temps tot s'esborra, es torna més suau i és més fàcil oblidar. Els inconvenients són arrogants, fàtuos i despietats al principi, però si els deixes de costat es tornen fluixos, tous, buits.

 A la novel·la, hi ha situacions que passen inadvertides i no són necessàries per a l'entesa total de l'obra. A la novel·la gràfica, els petits detalls marquen la diferència i fan l'entorn i l'ambient creïbles.

 A la novel·la hem de fer una feina d'imaginació i coherència interrompuda; ja que poques vegades llegim un llibre d'un cop. Els llibres els agafem d'un dia per l'altre i això si som lectors habituals, en altres casos passen dies, i en altres agafem un llibre a l'estiu i l'acabem per Nadal.

 No obstant això, una novel·la gràfica es llegeix d'un cop, i les accions passen molt ràpid i, per tant, les incoherències que puguem cometre es fan notar tant per la seva absència, manca de detalls i context, com per la seva presència, per exemple amb l'ús d'anacronismes.

 El primer escull és dibuixar la protagonista que passa dels 13 anys als 80 i que sigui ella mateixa sempre. Des d'aquí us dic que no sempre ho he aconseguit.

 La segona dificultat era dibuixar nens i adolescents. Un ullet aquí, un serrell allà, una patilla més o menys a prop de l'orella… tots aquests detalls que es tradueixen en mil·límetres en el paper i en un llapis 0,3 mm, fan que passem en qüestió d'errors continus de 13 a 18 anys. Aquest personatge es queda allà amb 18 anys fins que es fa clar l'endemà, o fas notes atroces al marge del dibuix si no ho has aconseguit.

 Jo mai llenço esbossos, si el paper no aguanta més goma el que faig és ratllar el dibuix amb una ics “x” discreta, perquè penso en el meu llegat i no vull que pensin que mai no vaig errar. No faig una altra cosa i és errar una vegada i una altra fent-ne de l'error el meu segell distintiu.

 La veritat és que tenia més ganes d'acabar de dibuixar Pedra de tartera per disposar de temps lliure que per abandonar el projecte.

Processos de treball

Primer vaig fer una primera lectura, una segona en el meu cas, la primera va ser en el 2001. Vaig dibuixar als marges com fèiem a l'institut i vaig destacar localitzacions per anar buscant referències i bibliografia. Vaig tenir com uns 6 mesos mentre rebia el guió i a partir d'aquí vaig començar a concretar en vinyetes les accions i a distribuir el text.

Entrada Novel.la Pedra de tartera

 Com us he explicat abans escric diverses vegades el text abans de dibuixar-lo. Una sola vinyeta em pot ocupar de vegades tot un matí, i estic hores repetint tant frases que apareixen a la novel·la gràfica com les que no, però que m'ajuden a donar context i dibuixo amb més encert. No és temps perdut l'escriure una vegada i una altra el text, és una cosa que ja feien Hergé i segueixen fent molts autors francesos dels quals jo he anat aprenent.

 El que més temps em genera no és fer els dibuixos, sinó encaixar el text a les vinyetes, ja que primer ubico la taca de text escrivint i esborrant tantes vegades com calgui i després encaixo els dibuixos amb les perspectives que toquen.

 Aquest pas l'he fet dues vegades, una per al story on anava fent la lletra cada vegada més gran deixant poc espai per al dibuix. Van passar 7 mesos des de la primera pàgina de l'story a l'última i els primers mesuraments es van anar engrandint sense que jo me n'adonés. I una altra als esbosos definitius.

 Aquest és un altre escull, que tota la novel·la gràfica tingui el mateix traç de la primera pàgina a la darrera. He après molt i per a la meva desgràcia vaig haver de fer engendricidis a les primeres pàgines abans de pintar-les, dibuixant-les de nou.

 El tipògraf i maquetador va encaixar els quadres de text al ordinador i jo vaig dibuixar ara sí amb més llibertat i detall a llapis las imatges. Per cert, la tipografia és la lletra manuscrita de Maria Barbal a càrrec de Jordi Embodas

Entrada Tipografía tartera OpenType con la letra manuscrita de Maria Barbal

 Les imatges de referència, de fotografies del registre històric originals, els bancs d'imatges de models prefabricats o imatges de les localitzacions i haver patejat pel Pallars i fer les meves pròpies fotografies, ha ajudat enormement a endinsar-me dins les emocions dels meus personatges.

 He arribat a plorar amb alguns duels de Conxa i els he fet meus, però no és una manera d'empatitzar-hi. Quan dibuixes és impossible empatitzar o sentir llàstima per ells, això sí que pot passar com a lector, però mai com a autora i escriptora en el cas de Maria. Viure dins dels teus personatges és desgastant. És per això que em costa fer crítiques dels llibres o còmics que llegeixo, entenc la complexitat i empatitzo molt amb altres creadors.

He fet servir aquarel·les per als arbres, muntanyes i cels, tinta i pinzell xinès en alguns ocells llunyans, arbustos i algunes branques i llapis tou per a ombrejats i alguns edificis.

 Per poder pintar a l'ordenador calia escanejar les vinyetes definitives, els marges i bafarades, les aquarel·les i les tintes.

 Les imatges a llapis pateixen una feina de neteja de traç i restes de goma, crec que és la part que més m'agrada de la meva feina. És la part més mecànica i on realment el meu cervell descansa d'encaixar figures i perspectives, que de vegades és demolidor i frustrant. He arribat a pensar a llençar la tovallola quan he fet per cinquena vegada un encaix de vinyeta sense èxit, però si estem aquí parlant de Pedra de tartera és perquè ha passat en comptades ocasions.

 Després hi ha el procés d'acoloriment amb aquarel·la digital a l'ordinador, les màscares de cada element. En el cas d'una figura per posar-ne un exemple, els cabells van per una banda, la pell per una altra, la camisa en una altra màscara, etc, etc. És una cosa que segurament ho esteu veient al vídeo que han elaborat  des de l'editorial.

Aquest treball és feixuc i destructiu tant o més que el dibuix dels definitius i més si hi ha miniatures. Vull agrair a la meva parella que ha tingut una paciència infinita en deixar la seva feina de banda per ajudar-me a fer més de la meitat de les màscares que apareixen en aquest llibre.

Un cop estan les màscares separades, el procés de color és senzill o almenys a mi em resulta molt tranquil. Una altra cosa és encaixar aquestes figures en els fons i bregar amb profunditats i altres problemes, que és la feina més pesada en què has de prendre decisions importants i estar oberta al canvi pels judicis de tercers o propis. Aquest darrer pas de muntatge és el més gratificant ja que veus el final de la pàgina i això després de més d'un any i mig d'inseguretats no té preu.

 Estem acostumats que tot el que fem és un esforç, encara que sapiguem que no ho és en absolut, però el nostre orgull ens autoconvenç que un mal dibuix ha de servir, i el fiquem amb calçador tot i sabent que resta coherència a la resta de vinyetes que vénen després.  Això segur que a la Maria també li passa, que ha d'ometre. La veritat és que és una autora concreta i no s'atura en nimietats. Em queda molt per aprendre.

 Amb aquesta feina he après que l'esforç no és mesurable, sinó acumulable i que no he tingut el temps de autocomplaure'm en el triomf d'acabar una vinyeta, que ja era a la següent. Aquest estiu em passaven les pàgines maquetades i era incapaç d'aturar-me a analitzar-les. Va ser de cara a les galerades que vaig poder admirar el conjunt global de l'obra i permetre'm el luxe de fer canvis.

Por a la crítica

Com totes les translacions en mitjans diferents de l'original, sempre hi ha lectors que se senten defraudats i ho entenc.

 Cada lector quan llegim tenim la nostra imatge de Conxa al cap, i pot ser que en una primera lectura passem per alt les descripcions físiques que dóna l'autora, com el cabell arrissat o que sigui pèl-roja. És la màgia de la lectura, que no et compromets, però la il·lustració no té res de màgia i sí molt de compromís i rigor.

 Tota la meva vida he estat criticada, des del col·legi, sóc una persona peculiar a imatge i semblança dels meus pares i sento molt orgull quan em diuen que sóc rara, sento que no sóc un número i eleva la meva autoestima, encara que hagin estat anys crus pels que he anat passant fins arribar a aquest punt que les crítiques em rellisquin.

 Després de tants anys en què tots rebem judicis disfressats d'opinions o suggeriments, però que en no ser obeïts t'adones per l'enuig que suscita la teva tossuderia, que no eren consideracions o comentaris sinó exigències o queixes. Adonarte d'aixó és alliberador.

 Amb el temps he sabut detectar els retrets dels emissors, com a frustracions personals. Em produeixen llàstima, sóc creient i no els tinc rancúnia.

 He après a convertir aquests comentaris feridors en impulsos creatius. Jo no puc fer dues coses alhora i mentre treballo no puc pensar en una altra cosa. Moltes de les coses que succeeixen al meu voltant en unes hores són oblidades, perquè n'hi ha d'altres més importants: com la diferència entre brigada i alferes en un uniforme, o que un personatge em queda guenyo una vegada i una altra fins que la goma fa estralls en el paper. Aixó sí que són temes per tenir por.

 Les editorials arrisquen molt i no fan favors a ningú, no són ongs. I tant se val les vegades que t'hagin publicat, en el meu cas 3, que sempre hi ha la por de no complir les expectatives de l'editor.

 Si sóc aquí és perquè les meves editores són unes valentes i li han arriscat amb mi, sento que no les he defraudat, però això només el temps ho dirà.

 El llistó va ser força alt vist el resultat que és fruit de moltíssim esforç i moltes hores sense dormir.

 Em vaig esforçar a posar èmfasi en el coneixement que tinc del Pallars, almenys no em podien criticar que he dibuixat un paisatge manxec en un entorn pirinenc. Jo sóc molt conscient de l'afany que he posat en aquest projecte. I quan publiques t'exposes que hi hagi crítiques. Per això ningú no publica els seus diaris.

 No m'espanten les males crítiques, perquè us puc assegurar que la meva veu interior ha estat i és molt més cruel, i tot el que vingui després ve a rebuf del que jo mateixa ja m'he qüestionat. Nosaltres som molt cruels amb nosaltres mateixos, els pitjors. Sempre volem llençar la tovallola i arraulir-nos sota les mantes.

 En tot aquest temps, gairebé dos anys, he habitat entre les pàgines d'aquest llibre i reconec que m'he arribat a obsessionar perdent-m'hi, així que espero que es noti la cura que li he posat.